Durant la vida ens trobem persones que no diuen res, potser perquè no tenen res a dir o perquè pensen que allò que volen expressar no té importància. Hi ha d’altres que no ens escolten, perquè creuen que el que diem no té res d’important o perquè simplement no tenen ganes d’escoltar-nos.
La Teresa no ha estat en cap cas una d’aquestes persones. Sempre ha tingut alguna cosa a dir i ha estat atenta a allò que dèiem.
Malgrat la nostra dificultat a vegades per entendre-la (que no ella per expressar-se) ens ha regalat molts moments de diàleg continu.
Malgrat la seva lentitud en caminar ha estat de les més ràpides a col·laborar en qualsevol de la multitud d’activitats que li hem proposat fer al taller, als pisos… que sempre serà casa seva.
I tenim certa sensació de silenci d’ençà del seu comiat sobtat que a poc a poc recomposarem amb els records de les estones amb ella. Amb els records de totes les vegades que ens ha fet patir especialment els primers dies de coneixer-la i fer el seu ritual de benvinguda mirant de buscar els nostres pròpies limitacions. I també, per suposat, omplirem aquest silenci amb el record del seu bon humor, de les seves ganes de protagonisme, de les seves ganes de tenir tot endreçat, de la seva estima pels animals i els nens petits, de la seva impaciència per recollir la roba abans de temps… Amb el record dels seus crits i cops a la taula mentre reia descontroladament.
L’equip de professionals del TEB, l’entitat, els teus companys/es del taller i la resta d’institucions que han estat pendents de tu en algun moment de la teva vida (Fundació Tutelar, l’ACELL i altres…), tenim el convenciment de que hem fet que tinguessis una vida el més plena possible en la teva individualitat i amb la teva relació amb tota la gent que has conegut, que no són poques.
Estem molt contents d’haver pogut compartir amb tu tantes estones de pur nervi, de pura vitalitat. Ets una dona amb molta espurna i, tot i recordar-te sempre, et notarem a faltar.
Amb estima
Deixeu un comentari